Tema: Modest Urgell, l'atracció del mestre

Consulteu el correu online si no el podeu veure correctament

Museu d'Art de Girona
Recorda'm!

Modest Urgell (1839-1919), l'atracció del mestre
A part dels col·leccionistes desitjosos de posseir un paisatge amb la seva firma, Urgell va ser un pintor que va despertar atracció entre artistes coetanis i també posteriors. En primer lloc, entre els alumnes del seu taller i els que va tenir a Llotja, on entrà com a professor el 1894. Els exemples més il·lustres són el seu fill Ricardo Urgell (mai no se separaren, tot i les seves diferències a l’hora d’entendre la pintura), Hermen Anglada Camarasa (que sempre el considerà el seu únic mestre i, al principi, l’imitava) i Joan Miró, a qui obsessionaren algunes formes d’Urgell i que hi compartí l’amor pel paisatge i la soledat.

Urgell va morir el 1919. Els artistes que l’admiraren després d’aquest any no sabien res del seu caràcter ni tampoc de les seves anècdotes; només coneixien les seves obres, la infinita melangia que desprenien, l’obsessió temàtica d’Urgell i el seu triomf com a artista, ja que els seus quadres eren presents en gairebé totes les col·leccions del país. Tant Joan Miró com Salvador Dalí i Joan Ponç van crear, als anys setanta, alguna obra en què es menciona Urgell. En el cas d’Hernández Pijuan, el vincle consistiria en la dèria de tots dos a apropiar-se dels paisatges que els inspiraven, malgrat que ho feien des de llocs molt diferents: l’un, des del misteri; l’altre, des de la vida i la memòria.




Hermen Anglada Camarassa (1871-1959)

Anglada Camarasa sempre va considerar Urgell el seu únic mestre, amb el qual tenia un deute moral, malgrat que entre la seva obra i la d’Urgell no hi hagués més relació estilística que la que es pot percebre en alguns quadres de la seva primera època; aquest afecte es va traduir en una presència notable d’obres d’Urgell en la col·lecció particular d’Anglada (catorze pintures i set dibuixos).
Modest Urgell, La vuelta del entierro (c. 1890). Oli sobre tela. 38 x 70 cm. 
Museo Nacional del Prado (en dipòsit al Museo Provincial de Lugo)
Hermen Anglada Camarasa, Camí amb horitzó al fons (1892). Oli sobre tela. 
52 x 81,5 cm Col·lecció particular © Hermen Anglada Camarasa, VEGAP, Girona, 2020
Joan Miró (1893-1983)

La connexió de Joan Miró amb Urgell (de qui va ser alumne) va transitar per diverses vies, però molt especialment pel seu amor comú cap al paisatge i la soledat. Ja fos quan visitava Barcelona i es quedava absort mirant el gran quadre que hi havia al vestíbul de l’Hotel Majestic (als anys trenta) o quan assajava una sèrie d’obres d’homenatge a Urgell (als anys setanta), Miró sentí sempre molt a prop la pintura crepuscular del vell mestre.























«Tres formes, que s’han convertit en obsessions per mi,
 representen l’empremta d’Urgell: un cercle vermell, la lluna i una estrella»

Sweeney, J. “Joan Miró: Comment and Interview”, 
Partisan Review, vol. 15, núm. 2, Nova York, febrer de 1948, p. 209.
Modest Urgell, Poble de nit (c. 1880). Oli sobre tela · 162 x 192 cm. Col·lecció particular
Salvador Dalí (1904-1989)

















Dalí admirà l’obra d’Urgell, fins al punt que l’inclogué en la seva col·lecció particular. Urgell formava part d’un conjunt d’afinitats electives —especialment intenses als anys trenta, però amb rèpliques posteriors— en què també apareixien Böcklin, L’Àngelus de Millet i l’angoixa com a motor creatiu. 

D’altra banda, les connexions entre els dos pintors —del tot involuntàries, és clar— resulten d’allò més sorprenents: el desdoblament entre persona i personatge, la voluntat de fer soroll i guanyar diners o la contribució al mite del paisatge empordanès.


Salvador Dalí, El naixement de les angoixes líquides (1932). Oli sobre tela 55 x 38,5 cm. Hamburger Kunsthalle, Hamburg © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, VEGAP, Girona, 2020
Modest Urgell, Ruïna i horitzó. Oli sobre tela. 93 x 189 cm. Col·lecció Miquel Codes i Antònia Luna
Joan Ponç (1927-1984)
















L’any 1975, Joan Ponç va fer dos quadres d’un estil molt similar en els quals apareix, de manera destacada, un cementiri. Una de les obres, que no s’ha pogut localitzar, es titula Homenatge a Modest Urgell i l’altra és la que s’exposa aquí. Si a Joan Miró li agradava Urgell perquè estimava la soledat, és possible que Ponç li dediqués un quadre pels nombrosos cementiris, enterraments i paisatges que en la seva obra remetien a la mort. 

Tot i que el 1975 Ponç ja tenia problemes greus de salut (havia perdut part de la visió) i la presència de la mort es va aguditzar en la seva obra, aquest tema no li venia de nou: des de petit que hi donava voltes, un aspecte en què torna a coincidir amb Urgell (ambdós ho expliquen en cartes i textos autobiogràfics).


Joan Ponç, Cementiri (c. 1975). Oli sobre tela. 81 x 54 cm Col·lecció Ventura Garcés
Joan Hernández Pijuan (1931-2005)

Urgell i Hernández Pijuan compartien el gust pels grans formats i l’ús de pocs elements, tot i que el punt d’arrencada d’un i altre era molt diferent. L’obra d’Hernández Pijuan estava molt més a prop de la vida, de la memòria, que la d’Urgell. Els seus xiprers no estaven impregnats de simbologia mortuòria, sinó del paisatge de la seva infància, a la comarca de la Segarra. 

El 1992, la Fundació “la Caixa” muntà la primera gran antològica de Modest Urgell, i el director artístic del muntatge va ser precisament Hernández Pijuan. El tragí d’obres i la lectura del catàleg vigoritzà el vincle entre tots dos i evidencià una darrera coincidència: la voluntat de posseir el paisatge que els inspirava, d’interioritzar-lo, de posar el focus no tant en allò que hi ha en el paisatge, sinó en qui mira i pinta aquest paisatge, és a dir, en l’artista.
Joan Hernández Pijuan, Pati amb xiprer (1986). Oli sobre cartró. 195 x 260 cm. Col·lecció Hernández Pijuan

Francesc Serra, Modest Urgell, dret al seu taller (detall), 1903. Arxiu Fotogràfic de Barcelona
Museu d'Art de Girona, Pujada de la Catedral, 12, 17004, Girona, Spain
Dona’t de baixa | Modifica les teves dades | Política de privacitat